divendres, 29 d’agost de 2008

SANT ROMÀ DE LA CLUSA



































CANÇÓ DE SANT ROMÀ








Al vell fossar
de Sant Romà,
beneíem la terra,
beneíem el pa.
Els morts, llavor de vida,
en terra dormen esperant demà.

Ai el goig que venia,
ai el goig que se'n va!

Al vell fossar
de Sant Romà,
si l'amor fa rotllana,
ja la boira es desfà.
Sota la terra pia
comparteixen els morts un mateix pa.

Ai l'amor que venia,
ai l'amor que se'n va!

Al vell fossar
de Sant Romà,
pomellet de centfulles
que el cor em guarirà.
Si la mort m'hi prenia,
no voldria altre indret per reposar.

Ai la mort que venia,
ai la mort que se'n va!













ON SE'N VAN LES FLORS, MARLENE




On se'n van les flors, Marlene,
on va la ufana
que s'esfulla i es marceix
i amb el vent passa?
On se'n van les flors, Marlene,
on va la ufana?
Tot passa i tot se'n va
per no tornar.

On se'n va la joventut
quan tot floria?
On trobar el goig ja perdut
i el fugaç dia?
On se'n va la joventut
quan tot floria?
Tot passa i tot se'n va
per no tornar.

On se'n va l'amor, Marlene,
on va la flama,
giravolt de foc follet
que mor i acaba?
On se'n va l'amor, Marlene,
on va la flama?
Tot passa i tot se'n va
per no tornar.

On se'n van les flors, Marlene,
on l'alegria?
Com el vent passa, Marlene,
la nostra vida.
On se'n van les flors, Marlene,
on l'alegria?
Tot passa i tot se'n va
per no tornar.




PER QUAN ME'N VAGI


Per quan me'n vagi
bastiré de silencis l'esperança
i penjaré al balcó senyals al vent

Per quan me'n vagi
hauré encenalls de mots i en faré flama
i cremaré l'or fals del meu poema.

Per quan me'n vagi
desfullaré l'oblit i la memòria
i els desaré a les lleixes lluny dels llibres.

Per quan me'n vagi
trenaré somnis i els duré a la fira
i aprendré els jocs festius dels saltimbanquis.

Per quan me'n vagi
faré fora la fura de la por
i em senyaré amb l'amor com en un temple.

Per quan me'n vagi
m'asseuré a taula amb els amics tothora
per compartir la sal i la mirada.

Per quan me'n vagi
esbrinaré l'or fràgil de les roses
i abeuraré la llum de les teulades.

Per quan me'n vagi
buidaré de sorrals sarró i alforges
i em vestiré amb nueses de vitrall.

Per quan me'n vagi
cercaré el Déu que em xucla en l'enyorança,
cisellaré el seu rostre en el meu rostre.

Per quan me'n vagi
guarniu-me amb randes, bons amics, els braços
i alçaré el vol per a encalçar la caça.




PLANY EN LA MORT DEL MEU PARE




Te'n vas per la carena de la tarda,
filagarses de sol per la sendera
que s'enfila pel rost del gran silenci.

Te'n vas per xaragalls d'enyor i xòrrecs
d'aigua de plors, torrent avall, riera
i plàcid riu que es fon en la mar lliure.

Te'n vas per vells fondals i correnties
on acarreren, esvelts xops la inútil
cacera on esdevé, el caçador, caça.

Te'n vas amb pas petit per les tresqueres
dels romanins i dels timons flairosos,
abella que labora en somni els pòl·lens.

Te'n vas pels laberints de murs i cel·les
on la vida i l'amor, fidels, destil·len
ambrosies de sol i mel de besos.

Te'n vas bastint de solitud les tanques
que reclouen l'amor i la memòria
a l'ombra acollidora dels xipressos.

Te'n vas, i jo, tornat infant maldestre,
maldo per seguir el pas enmig d'esbarzes
camí enllà de la nit on tu m'emmenes.

Te'n vas i, amb tu, t'emportes esbucada
per sempre la tendresa, musti el regne
on floria l'encant de la infantesa.

Te'n vas endut pel pas greu de la dansa,
carena enllà amb la Seca per companya,
dallant el jorn que mor dolç amb la tarda.

Te'n vas, i resto jo esdevingut orfe,
plorant sol i en silenci, inconsolable,
balbucejant, per si venç el misteri,
encara i més encara el nom de pare.




PLANY PEL P. LLANOS



Corrandes de sol,
ploralles de lluna,
la vida al revolt
donada tot d'una.

Gira, gira-sol,
el pa que s'engruna,
amor que tot dol,
pou d'enyor, enruna.


Mai vençut combat,
amor, vida, estesa
bandera que, al grat

del vent mai no presa,
s'alça, el braç alçat
amb justa certesa.




GRINYOLA L'AMOR I EL CANT


En la mort d’Atahualpa Yupanqui



Grinyola l'enyor i el cant
pel camí del gran silenci.

Se n'enduia el camí ral
anys perduts de jovenesa.

Cançó esdevinguda plany
que mig s'esqueixa i mig resa.

Alba dels somnis, les mans
esgratinyen cordes ertes.

La nit engoleix l'instant
que feia etern la peresa.

La veu aturada arran
mateix de l'alta carena.

Encabeixen quatre pams
de terra el cant de la terra.

Vol d'àliga cel enllà,
abandonada carreta.

Cançons que no tornaran
sinó amb un deix d'orfenesa.

Grinyola l'enyor i el cant,
roderes en terres ermes.

Els cants d'Atahualpa van
omplint d'amor el silenci.




ARA O MAI


En la mort de Joan Fuster



Ara o mai
ens caldrà vèncer la nit
amb ganivets de paraula,
omplir de mots el silenci
fill de l'horror i l'esglai.

Ara o mai
ens caldrà enfondir la rel
per redreçar frondós l'arbre
migrat i trist ans que es mori
condemnat a ser bonsai.

Ara o mai
ens cal ser mata de jonc
ben travada i ben unida,
poble que vol ésser poble,
sense treva ni desmai.

Ara o mai
ens cal, com Joan Fuster,
servar el cremell de la pàtria
ben encès de cara a l'alba
en el trespeus de l'estai.




RÈQUIEM PER A UN ORGANISTA




Treballarem la música com qui
labora filigranes de silenci,
com qui broda amb dits hàbils, teranyines
que embolcallin per sempre més la nit.

I ens vestirem amb seda dels flautats
i amb els velluts pregons del baix continu
i ens calçarem amb ritmes d'incertesa
cercant i recercant l'únic acord.

Tu no hi seràs per dir-nos el camí
que porta a la bellesa que ens depara
el fràgil equilibri de la vida.

Ens restarà la música, companya
de solituds, guardó salvant de mort
el breu instant que fa la vida eterna.




EN LA MORT DE BETTE DAVIS




Em nego en aquests ulls de torbadora,
indòmita bellesa, ulls de Lloba
mansueta i rebel, ulls fets a mida
de la fugaç eternitat dels somnis.

Ulls que es fan do al preu del cel·luloide,
joiells dels que si hom, feliç, els troba,
va i ven tot el que té i, ric, els compra;
joies que són com pols i esclat d'estrelles

i porten segellat el nom que honora
la marca i el model i el treball únic.

No és la mort qui li ha robat l'escena,
ni el càncer qui posava un The end frívol.

Déu es delia pels seus ulls i en feia
el sol etern de totes les albades.




BROKEN HEART


A l’amiga Suzanne Burton MacNamee, in memoriam



Treballarem, Suzanne, silencis i paraules;
la mort no és res, Suzanne, només pas
vers la bellesa pressentida
en cada mot obscur de l'idioma.

Dorm ara que jo vetllo cara a l'alba,
aprenc el vers no dit, el seny velat
en cada mot, desxifro
l'enigma, torsimany d'enyors i somnis.

Sembrarem cendres del poema en mar
oberta, al bat de l'ona fecundant
els líquens que madurin l'esperança.

Que s'encengui en la nit, flama d'amor,
el teu cor, estarlet impenitent,
veire romput per un excés de joia.




NO EN VIA MORTA, SINÓ JA AL PUR CENTRE



A l'amic Josep Mª Bardés, in memoriam



No en via morta, sinó ja al pur centre
de la rosa dels vents, enllà del crit
que esqueixa la tenebra, solc que esventra,
fecunda i generosa, aquesta nit

on tot reneix sepulcralment del ventre
-aigua, foc i alenada d'esperit-
d'aquesta mort que venç la mort, dementre
floreix de primaveres l'infinit.

No en via morta, que l'amor ens porta,
enllà de tot, a franquejar la porta
on conflueixen vies i destins,

per rutes ja sabudes i dreceres
pressentides només, però certeres
que menen al bell centre dels camins.




MORIA EL VELL AMIC



A Joaquim Franc, in memoriam



Moria el vell amic havent trescat
la llarga vida per camins d’Amor,
no amb passa resignada feta a tot,
ans acceptant amb goig la caminada.

Moria el vell amic, i el llarg combat
era guanyat d’entrada perquè Amor
el portava a jugar-se el tot pel tot
i era tot u el camí i la caminada.

Moria el vell amic: se n’és anat
on els camins es fonen en l’Amor,
on l’Amat té posada i on del tot
és amorós sojorn la caminada.




FELIÇ QUI VIU DESSOTA UN CEL AMIC



En la mort de l'amic Enric Monforte



Feliç qui viu dessota un cel amic
en una terra que no estranya
i peix d’amor els fills i, en el goig, l’acompanya
una dona amatent. I, ric

de la joia que es dóna a aquell qui es dóna
sense guardar-se res a dins,
es fa pobre amb els pobres i sap obrir confins
a qui, perdut, va a la Déu dóna.

Feliç qui sap, en l’aventura incerta
del nostre viure, obrir camins
per a tothom qui cerca, i viure casa endins
sempre amb la porta ben oberta.

Feliç qui viu dessota el sostre amic
d’un Déu que és pa i és companatge,
i emprèn joiosament el seu últim viatge,
com tu feliç, amic Enric!





ESGUARD AMIC, SOMRÍS, FINESTRA OBERTA



A la poetessa amiga, Maria Assumpció Torras, in memoriam




Esguard amic, somrís, finestra oberta,
dona i majora de conreus i cants,
regust de terra en cada mot diserta
i alçats vers Déu els altres ulls més grans,

has caminat tota la vall deserta
i arribes ara a casa. Duus les mans
oloroses de llum, ja descoberta
la paraula velada en el romanç.

La mort, per tu, feta bocí de vida,
esverat bandoler de camí ral,
tot robant-te la nit, al dia et crida.

Te'n vas, Assumpció, i, passat el gual,
vius ara allà on la rosa és immarcida
el poema per sempre ja immortal,




CIUTAT LLUNYANA
DE MÀRIUS TORRES



No hem bastit la ciutat
aterrada per sempre,
espars el nostre somni,
retuts els ideals.

Eixorca és la paraula,
eixalat el poema,
inútil el combat
per revifar la flama.

Mories, i era bell
com lliscar en el silenci i
renunciar a l'enyor.

I sembràvem la sal
damunt la joventut
eterna dels teus versos.




EN LA MORT DE SALVADOR ESPRIU




Morí sense morir, que és com es diu
que moren --si és que moren els poetes.

Potser sols se n'anava nord enllà,
descabdellat ja el laberint dels homes,
pel mur, presó i camí que ara l'emmena
vers els palaus de llum d'on va sortir.

Potser només tornava vers la closa
felicitat del seu món, al jardí
dels cinc arbres, matern, paradisíac,
rei amb els reis, captaire amb els captaires,
per descobrir a la fi, sense cap ombra,
nua de vels, la faç del titellaire.

Potser calmadament, perdut en l'aigua
callada del seu somni, pur silenci,
guanyada solitud, retorn de barca
il·luminant l'or caminat del dia,
--rosa, sorra-- trobava l'únic mot.

Potser restava aquí, sota els xiprers
fidels, pols de rials, claror de barca,
fidel per sempre al servei d'aquest poble.




EN LA MORT DE J.V.FOIX





Quin déu ignot el teu somni percaça
Pel comellar, i l’amagada font
On és? Clara és la nit si l’ombra passa
I encén esbarzes als límits del Son.

Llences al forn l’enyorança que glaça
I antics bruixots es mengen l’ull del pont.
Penges els mots als porxos de la plaça
I, al teu silenci, el crit d’algú respon?

Vagues pels erms, ja sol per les calanques,
daurat de sol i alliberat de llims
I l’únic Mot entre els teus versos tanques.

T’afona el mar i, cimejant els cims,
Escrius, com en paper, sobre les blanques
Sorres, segur, el Rim de tots els rims.



LLESCAVES PA




A Miquel Martí i Pol




Llescaves pa, feixuc dolor d'oracle
i espurnejava la pedra foguera.

(Dessota el pont, el riu etern del temps
engolia golut en guals d'escates
el xisclar tebi dels ocells i l'hora
que volíem servar indemne i pura).

Ulls clucs, només la veu recrea el món
en l'espiral multicolor de l'ànima
arrelant terra endins nacres insòlits
de llum original mai desvetllada.

(Al caire ara soliu del safareig
tremola l'iris de la pau negada).

Bastirem sobre ponts el temps incert,
pàtria del cor, mai vençuda ni esclava.

(En el recer més íntim de la llar
el sol morent es filtra entre persianes).

Des del fons sense fons d'amargs miratges
en l'avui el demà s'emmirallava.




TINTA


La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang

Josep Palau i Fabre

En la seva mort


Massa paper ja s’ha embrutat de tinta

i massa tinta ens ha embrutat les mans,

massa lletra supèrflua indistinta

venuda i malvenuda en llords encants.


Cal pouar endins, al més secret recinte

cercant a cegues els incerts topants

del cor on brolla la paraula, encinta

del sentiment que encengui els nostres cants.


Que cada vers o mot, cada fonema

eixint del cor, neixi vivent i franc,

i vida i mort --l’únic i gran dilema


posat sobre el paper roig sobre blanc--

ens escriguin les ratlles del poema

amb gleves pures de la nostra sang.




PLORA LA NIT



Plora la nit,
ara que una àvia
se n'és anada al Cel.
Moria dolçament
en caure el dia
com qui acaba un camí
que mena a casa,
com qui retorna
del llarg i vell combat
de pujar els fills
i agombolar
néts i besnéts
al caliu de la falda,
com qui s'adorm
després del cansament
de la jornada.
Els seus ulls, closos
al món, s'obren a Déu.
El seu silenci és cant
que perpetua
el càntic de la Dona
que ens portà
la joia de sentir
que a les entranyes
ens hi batega Déu.
El seu no-res
abocat a la pols
és brasa on vetlla encara
l'Amor que no mor mai.
Els seus dits erts -passat
i repassat
el vell rosari
de goigs i de dolors-
esquincen ara
la nit que crida
amb aquell vell dolor
joiós que duu la vida...
Plou mansament,
aquesta nit,
ara que ha mort una àvia.
La vida recomença
en el fang fet de pols
i xarbota fidel
camí enllà vers la mar.
Demà, a punta d'alba,
brillarà un nou estel
en la platja més alta.



FUMEROL


En la mort del cardenal Tarancon




Ploro en la nit
aquesta mort.
Ploro per mi
i el meu dolor
que em retorna l'enyor.
El temps se n'és anat.
La jovenesa,
borrosa en la memòria,
es revifa en les cendres:
llunyanies borroses,
horitzons on el clos
de la vida floria
pur en la pura
innocent ignorància,
joiós i saborós
com una fruita
menjada àvidament.
Recordo
aquella cigarreta
que va lligar per mi:
la va llepar
amb aire còmplice
d'amic o de germà.
Me l'allargà
i encara me l'allarga.
I encara sento
el glop de llibertat
alenat pit endins,
oh llibertat
apresa en el silenci,
en el fred i en la fosca,
en els mansos camins
que, no menant enlloc,
menaven sempre a casa,
en els llatins
platejats d'aquell dring
net i pur dels meus ulls,
en el cisell
afaiçonant la joia
feta de tot,
feta de res.
Ploro per ell,
ploro també per mi.
Ploro pel temps
que s'esborra en la nit,
breu fumerol
que es fon en el misteri.




L'ENCESA


En la mort de l’amic Manel Ollé




De cop, la nit és plena de lligams
que ja sabia i no gosava dir-me.
Brillen estels que el dia m'amagava
i revifen la flama endins del cor.

Una furtiva llàgrima rodola
solcant els solcs d'aquesta cara amiga
còmplice de dolors i d'esgarrinys,
de silencis i enyors, de la frustrada

solitud que ens envolta com boirina
que enteranyina els marges del camí.
M'allarga una mà balba, el vell amic

que travessa la llinda del misteri.
I bufa el vent i aviva l'esperança,
flam incert, titil·lant. I encén la nit.




BELLA FÓRA LA NIT



En la mort de l’amic Manel Ollé



Bella fóra la nit,
però el silenci,
feixuc com una llosa,
ara em fa por.
L'amic no hi és
per compartir el misteri:
ell se n'anava
amb peu valent, fressant
el rost camí del sol ponent
fiat dels vells lligams
de la cordada
que uneixen vida i mort.
El seu pas,
traspassant la carena,
s'enterrava en la fosca
nit enllà.
Ara els infants
diuen que han vist florir l'enyor,
els ocells xisclen
amb certitud d'albada
els arbres fullen
arrelant cel endins.
Tot esquinçant la nit,
la meva fosca s'omple
d'un rou flairós de pètals
apresos cor endins
del nom de cada rosa.




VITA BREVIS


A l'amic Pere Ribot, in memoriam


Sap el poeta
el nom de cada cosa:
sap la veu en la pedra
i el silenci del vent.
Pastura un vell xiprer
que li assenyala
la lluminosa
volta del misteri.
Arrelat en el fang,
poua en la nit
la paraula del dia.
Regalima el seu vers
com d'una bresca
treballada a ple sol.
Crema d'enyor
de la paraula pura,
abrusa cendres
perseguint la deu
d'on brolla l'únic cant.
És enfilall d'amor
el seu poema
repetitiu
i fràgil com el temps.
Com puntes del coixí
de la memòria,
confegeix sempre sempre
el mateix deix,
entreteixint el fils
de mort i vida,
nuant febleses
de lli amb l'or de llei,
trenant suors i planys
amb l'alegria
de respirar i de viure
l'instant fugaç
esdevingut etern.
Un únic cant,
ja netejat d'escòries,
cisella ara el seu vers,
un únic rim
omple d'un cap a l'altre
cada llibre,
concís i net,
nuant la humana vida,
la vida breu,
amb llaços que segella,
etern, immarcessible,
el nom de Déu.




NIT DE REIS
DE RETORN DEL SÀHARA



En la mort del meu gos Kyon



Sóc com un rei
que se n'anava enllà
de quietuds
i deserts per cercar-te
carícies i sets,
moixaines platejades
amb silencis de lluna,
tebiors de corall,
ventalls de palmes,
mels de reïnes
i combats de vent,
miratges de misteri
enllà de dunes
ferides de tendresa.
I tornava amb els cofres
plens d'enyor,
amb alforges cansades
i mans buides,
els ulls punxats d'estrelles
i el cor mut.
I vinc al teu tendal
on la celístia
muda la nit
en pura transparència,
fendint la mort
i fecundant silencis,
vencent el dol
arrecerat al fons
del vell dolor no dit,
del sanglot contingut,
de la recança
discreta i amagada.
Tu ja no hi ets
per rebre el meu no-res.
Només la nit m'acull
fidel i confident:
la teva nit,
la meva nit,
la humana nit
trencada
per un lladruc llunyà
que es perd entre la boira.




PLANY PER AL MEU GOS


I

Vora el camí que mena
a Trulls, al fons de l'alta
obaga, allà on encara,
la soca recremada,
alcen els pins la copa
erta i nua, devora
el rierol que, plàcid,
vers la mar s'encamina
dorm el meu gos per sempre
i allà, fidel, m'espera.


II

Cau dolçament la tarda:
la llum vela el misteri
vestint d'aparent vida
la mort de la boscúria.
Només trenca el silenci
el rierol que canta
i un blanc llençol de gebre
el dol, la cendra acotxa.
La vida s'adormissa
i el meu dolor s'acalma.


III

Que la pau embolcalli
el teu son i, manyaga,
la mare nit t'aculli.
Que els teus ossos fecundin
l'entranya acollidora
de la terra i rebrollin
com estels en la fosca
en un esclat efímer
d'aromes i florides
de romanins i espígols.


IV

Per quan reneixi l'alba,
per quan l'hora s'aixequi
fulgent i lluminosa,
per quan l'ocell retorni
a fer el seu niu i s'alcin
plançons amb nova vida,
per quan el bosc fet cendra
retrobi el cant que enyoro,
sembraré l'esperança
vetllant el teu silenci.





GERMANA MORT




Vindrà la mort. Serà qualsevol dia.
Vindrà silent i amb aire de germana
que amb pas petit ens ve a donar el bon dia
i ens besa el front eixarreït de febre.

Vindrà com vénen dolços els capvespres
a dur-nos un alè de marinada,
com després d'un malson torna l'albada,
fressa d'ocells que canten el silenci.

Vindrà plena de llum i revestida
amb parament de núvia per dur-nos
a la festa de noces amb la vida.

Vindrà plena de llum, llevant la bena
dels nostres ulls, orbats per la tenebra,
i els omplirà d'una bellesa immensa.